SITGES I EL "WECK END"

Farà cosa d’uns mesos que una veïna del carrer Sant Bartomeu em va mostrar un quadern turístic dels anys trenta gairebé introbable, ple de fotografies, articles i anuncis publicitaris on es veu reflectit el turisme i societat d’aquella època, i on s’observa també la manera que tenia la vila de Sitges de promocionar-se com a població turística amb una oferta cultural i d’oci ja llavors considerablement important.

“Sitges es algo más que un lugar de descanso. Es el punto adecuado para su hogar. Allí hallará la calma del campo separado de las atracciones de las ciudades por la pequeña distancia de 30 kilómetros”

Per aquells temps, Sitges es percebia com un lloc turístic de gran importància, comparada ja llavors amb la Riviera francesa o amb la Promenade des Anglais de Niça. Les agències i entitats com l’Atracció de Forasters ja feia anys que funcionaven a ple rendiment, i la vila era un lloc d’estiueig per a moltes famílies benestants principalment de Barcelona on trobaven la tranquil·litat i el repòs propi d’una vila cada cop més cosmopolita. Amb el passeig i urbanització de Terramar, amb l’Hotel Terramar Palace acabat de construir i amb l’esplèndid Casino Platja d’Or a vora la platja amb la seva piscina, la vila de Sitges va gaudir d’una època esplèndida amb fama de vila d’estiueig i repòs.

Per altra banda, la Societat d’Atracció de Forasters, va impulsar l’any 1930 la creació i recerca d’una fórmula publicitària per tal de denominar la nostra vila per la seva promoció. Així doncs, es realitzà un concurs públic on 480 persones participaren i on guanyà el Barcelona Enric Sala que s’endugué 200 pessetes del premi i l’eslògan guanyador va ser el posteriorment famosíssim “Sitges platja d’Or”. Malgrat els eslògans de finals dels 80 “Sitges això és vida” o la “Joia de la Mediterrània” dels 90, després de gairebé 80 anys, aquesta frase és encara ara molt recordada.

“Sitges le ofrece además de hoteles de lujo, un espléndido campo de golf, Casino, piscina, playa, tennis, todo a precios moderados. Sólo 25 minutos le son necesarios para alcanzar Barcelona en tren, o por la magnífica carretera en cornisa sobre el mar”.

Sitges y el “Weck end”
Desde hace algún tiempo vienen publicándose en la Prensa barcelonesa artículos relacionados con la futura construcción –siempre futura- de vagas y fantásticas ciudades de reposo en las cercanías de la urbe. Tales lugares de esparcimiento y solaz serían construídos, a lo que parece, de acuerdo con las exigencias más modernas, tanto higiénicas como arquitectónicas. Es indudable que una ciudad que crece sin cesar ha de procurar anticiparse a sus necesidades venideras, creando aquellos remansos de reposo y paz que tanto necesita el hombre de hoy para reponerse de las fatigas de un trabajo demasiado intenso. Desgraciadamente, los barceloneses hemos sido siempre, en este aspecto, muy pródigos en proyectos y exageradamente parcos en realizaciones. De las cosas recién hechas –y nunca bien acabadas- pasamos a nuevos proyectos gigantescos de imposible realización. Se habla y discute en conferencias, artículos, exposiciones y después… nada. Nos consume un delirio de grandezas que nunca podemos calmar. Sin negar a los promotores de los referidos proyectos bondad en la intención, estimamos que es empresa poco meditada la de intentar crear aquello que ya existe y, precisamente , en cualidad inigualable. El sitio ideal de reposo para el “weck end” de los barceloneses es Sitges y su moderno ensanche de Terramar. La escasa distancia que separa a la urbe barcelonesa de la blanca Subur se irá acortando aún más a medida que vayan mejorando las comunicaciones –hoy excelentes, sin embargo– con la electrificación de los trenes y aumento de servicio, hasta convertirse en un nuevo barrio –el más bello– de la ciudad. ¿Quien duda que dentro de algunos años, cuando tales cosas se hayan logrado, la mayoría de barceloneses al terminar su semanal labor habrán de trasladarse a Sitges para descansar de las fatigas de un trabajo abrumador?. Nada le falta a Sitges de lo que apetecer puedan las multitudes ciudadanas que dejan el aire viciado de sus casas, demasiado estrechas y poco ventiladas. Luz, sol, mar incomparable, aire perfumado, ambiente agradable… !salud!. La blanca villa está destinada, en un porvenir no lejano, a escoger a las muchedumbres ciudadanas, que se desparramarán gozosas por su playa incomparable y gozarán las inefables delicias de su clima tonificante y encantador.[1]

“Vista su traje de baño y olvide las inquietudes de la vida sobre la playa soleada de Sitges”
[1] Libro Azul. Sitges Plage d’Or, [s.n.]. 1934. p. [26-27].

ELS ANTICS GEGANTS MOROS

No va ser fins per allà l'any 1845 que es van construir els primers gegants de la vila, coneguts com els gegants dels germans Querol i que eren d'aparença morisca. Aquests, van ser realitzats pels germans Joan i Joaquim de Querol i Cabanyes i que segons sembla, agafaren com a model per a la geganta a una masovera del Mas Nou de Jafre. Tot i així, se sap que anteriorment i ocasionalment en alguna processó, hi van parcicipar uns 'gigantes' per acompanyar a la Verge del Vinyet en un dels seus trasllats a la parròquia en motiu de les guerres de 1814.

Més endavant, la societat El Retiro organitzà el 1877 una matinal paral·lela per la Festa Major en el qual prengué part una parella de gegants construïts pels socis Joan Blanch, Josep Suñé i Josep Soler. La geganta anava vestida d’Adriana Angot –dama molt popular del directori de la revolució francesa– i el gegant de pagès. Aquests gegants, posteriorment, servien per encapçalar les rues del carnaval retirista.

Una de les primeres imatges dels gegants de'n Querol

El 1888 la geganta va estrenar una perruca nova, treballada per un perruquer depenent d’Ignasi Barrabeitg, pentinada a l’ultima moda, cosa que feia que els pentinats de la geganta servia com a model per a les noies del poble, segons el costum popular. Aquesta tingué una despesa de 119 pessetes. L’any següent, el 1889 van estrenar una nova indumentària i a més el gegant també va lluir un nou turbant, amb una despesa de 135 pessetes.

Amb els anys, es van anar deteriorant i fins i tot van patir algun ensurt força curiós en motiu de la seva sortida al Corpus sitgetà i que llegim a les pàgines de El Eco de Sitges del 8 de juny de 1890: “Sentimos mucho, pero no podemos llorar, la gigantesca caida de la jiganta desde el primer piso de la casa de su peinadora, donde había acudido para lucir su garbo y su peinado verdaderamente artístico; el lance, a pesar de su gravedad, no tuvo las fatales consecuéncias que eran de temer, pues con la autorización facultativa, pudo pasearse por la población con el natural contento de sus numerosos admiradores”[2].

El 1896 i segons el que podem extreure’n de les escasses notícies de la premsa, és que aquests gegants es trobaven en tan mal estat de conservació que l’Ajuntament va decidir en un primer moment fer-hi una acurada restauració. Ja l'any següent s'estrenaren els gegants que avui dia coneixem, tot i que aquests moros no van acabar de desapareixer sinó que més aviat se'ls hi donà un valor que no tenien i amb tot es feren més populars.

Amb l’estrena dels 'pesats' nous gegants, els gegants moros van esdevenir els més àgils i per tant les seves sortides eren més agraïdes pels geganters que preferien sortir amb els antics gegants.

En aquests anys, i malgrat haver-se estrenat una parella nova, no podem precisar amb exactitud quins gegants sortien, si la parella nova o els antics gegants moros, doncs sembla ser que, ja sigui per l’excessiu pes dels gegants, per la seva poca inestabilitat i per la enorme dificultat en fer-los ballar, s’anaven alternant les seves sortides.
Per la festivitat del Corpus de 1910 trobem que els gegants que hi van participar –hem de suposar que es tracta dels gegants vells– trobem noticies que esmenta que van sortir molt deteriorats “acordantse, després de dondres tots els edils de lo esparracats que’s troven els trajos que’ls referits alts personatges habillen, consentir la seva miserable presencia per aquests carrers”[1].. És per aquest motiu que per la Festa Major, hi ha la intenció de buscar una solució i mirar de trobar prou pressupost per fer una renovació del vestuari i restauració a fons. La idea de restaurar els antics gegants i recuperar aquestes emblemàtiques figures va ser molt ben acollida i per tal de recollir diners, es va fer una subscripció, afegint-se a aquesta iniciativa alguns industrials de la vila, com ells mateixos devien dir, recuperar aquests gegants “tradicionals” que el poble tant estimava, en detriment dels gegants nous que rersultaven feixucs i la vila encara no es tenia massa apreci: “Durant aquesta setmana el Sr. Alcalde D. Pere Carbonell Mestre y (el) Sr. Síndich D. Joseph Parera han practicat algunes visites a distingides families de la nostra Vila al objecte de recabar fondos pera confeccionar uns vestits nous pera els Gegants-vells, en vista de que resulten inservibles els Gegants-nous”[2].

Per la Festa Major doncs, s’estrenaren els nous vestits a l’estil moresc i apareixien totalment restaurats. En aquesta crònica de l’època podem llegir que “La primera preocupación del vecindario fué la salida de los antiguos Jigantes con su nueva indumentaria, produciendo en general muy buen efecto la vestimenta árabe de nuestro Jigante, cuyas tez de un moreno subido, facciones poco recomendables y barbas nada sedosas, contribuyeron al efecto estético del personaje. No podemos dedicar igual aplauso á la Jiganta, de pésimas facciones, de vestimenta poco apropiada y de corte sin donaire”[3].
El total de despeses va pujar a 706, 75 pessetes de l’època. I encara van sobrar diners dels recollits de la subscripció que es van entregar a la Comissió de Festa Major. Les despeses van anar així:
Als Srs. Blanco y Bosch, de Barcelona, per les robes ...................... 329,50
A Dª Dolors Puig, modista .................................................................. 330,75
A D. Miquel Milà, perruquer ................................................................ 20
A D. Bonaventura Mestre, idem ............................................................ 6
A D. Ramón Izabal, baster .................................................................... 18
Montar un armari per guardar les robes ............................................. 2,50

Total gastos 706,75

Per altra banda, també hi va haver la col·laboració de diferents industrials de la vila,: D. Antón Llanas, “Bartés Germans y C.ª”, D. Joan Rius i D. Baldomer Vidal, respectivament pintor, sabaters, fuster i lampista, i el treball personal de la modista D.ª Dolors Puig [4].

L’any 1919 va ser la darrera vegada que aquests antics gegants van sortir pels carrers de la nostra vila. Una de les darreres fotografies coneguda correspon a l’acte d’inauguració del nou Hospital de Sant Joan de 1912. En el llibre de Joan Amades, publicat el 1934, “Gegants, nans i altres entremesos”, explica que aquests antics gegants van passar a les mans de Josep Soler Robert que els va comprar a l’Ajuntament. Des d’aleshores ja no se’n sap res més i hom creu que van desaparèixer poc després de la Guerra Civil.
[1] Baluard de Sitges, 29 de maig de 1910.
[2] Balurad de Sitges, 7 d’agost de 1910.
[3] El Eco de Sitges, 28 d’agost de 1910.
[4] Baluart de Sitges, 11 de setembre de 1910.




No va ser fins a les darreries de 1978 que alguns membres de l’Agrupació de Balls Populars decidiren reconstruir el mes fidel possible els antics gegants d’en Querol. L’equip de constructors estigué acomboiat per Agustí Albors i Soler i es tractava de fer una rèplica el més exacte i semblant a aquells gegants vells que tantes festes majors visqueren i dels quals desaparegueren misteriosament.
La presentación de la nova parella va tenir lloc el 22 d’agost de 1979 i es desenvolupà al pati de l’escola Esteve Barrachina, enmig de gran expectació i davant de tots els infants de la vila.

Els gegants moros de l'Agrupació de Balls Populars de Sitges. Foto: Sergi Ases. 2016