Al Prado, en la diada de Sant Esteve de 1911 tingué lloc, amb molt bona acollida per part del públic, l’estrena de l'opereta catalana en tres actes Crepuscles, amb lletra de Manel Gibert i Miret i música del mestre Antoni Català i Vidal. Les crítiques de l'Eco i el Baluard foren molt bones. Segons l'Eco, "la natural curiosidad de saborear el público la primera producción escénica de nuestros estimados compatricios motivó que se llenaran completamente los palcos, la platea y las gradas. Sabemos que dicho estreno, á juzgar por los contiuados aplausos de los espectadores, fué un exitazo para los noveles autores, quienes salieron á la escena para acallar la ovación que el público les tributó al terminar la obra, desempeñada por los aficionados del local con la cooperación de las actrices Elvira Fremont y Antonia Verdier, la tiple María Morató, el barítono Matías Ferrer, coro de hombres y la orquesta La Catalana de Villafranca del Panadés, aumentada con músicos de Barcelona y de esta villa. Además se representó La Morta de Creuhet y Un cop d’estat de Pons y Pagés. El Baluard en parla com un "aconteixement artístich".
La orquestra “La Catalana” de Vilafranca del Penedès, augmentada amb distingits professors del Teatre del Liceu de Barcelona i dirigida pel jove mestre Català, autor de l'obra que anava a representar-se, va començar el preludi de Crepuscles, hemosa sinfonía en la que s'hi senten condensats la major part de motius musicals que figuren en aquella obra lírica, tots ells de marcat sabor catalanesc.
 |
| Crepuscles. Música del mestre Antoni Català. BPSR - Autors locals |
Acabada la sinfonía, que fou coronada amb llargs aplaudiments, va aixecar-se el teló, presentant-se a la vista dels espectadors una tan superba com riallera decoració representant el baluard, porxo, barri o pati (segons se l'anomena en les distintes comarques), d'una masia, obra pictórica plena de llum i color, és a dir, de poesia en la que don Telesfor Monfort, son autor, s'acredita una vegada més d'escenògraf consumat, fents-e digne de tota mena d'elogis.
Y començà la representació. I el públic prompte va interessar-se per l'obra, i sobre tot per el que es refereix als números mucials que exornen la lletra.
No obstant, l'argument, que, dit sia de pas, no constitueix una novetat molt remarcalbe dintre la literatura dramàtica, s'anà desenvolupant paulatinament, i arribà al final deixant bastant ben impressionat al públic, que va prorrompre en aixordadores ovacions, cridant als autors al palco escènic. (...) Resumint, la representació de Crepuscles cal reconèixer que constituí un ver esdeveniment, del que tothom que hi assistí en servarà sempre grata memòria i al esplendoròs éxit del qual hi contribuiren tots quan hi van intervenir: autors, escenògraf i executants; pel qual seria de dòldre que aquesta fos la primera i darrera vegada que aquesta obra es posès en escena.
